Membres organitzats o brètols incontrolats? És la solució o d'on no n'hi ha no en raja... Sigue leyendo...

Sobre l'Area Metropolitana del Transport del Camp de Tarragona Sigue leyendo...

Impresionant vídeo amb la semblaça de com era Segur de Calafell fa 50 anys i ara, veient el pas de zona rural a ciutat jardí i finalment megaurbanització. Totalment recomanable!!! Sigue leyendo...

Aquesta comarca està patint una tansformació urbanística mai vista, amb l'autèntic motor econòmic de la construcció. Algú defensarà els interessos dels pagesos i la viticultura en una comarca "ròtula"? Sigue leyendo...

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu. Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desfavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen. Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel•ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”. Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla. Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”. Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social... Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, em d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla. Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”. Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col•lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt. Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel•ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat. Sigue leyendo...

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”. Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits. Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”. Sigue leyendo...

Per què es projecta portar aigua de l'Ebre als pobles de l'interior mentre tenim recursos hídrics propis? S'hi amaga un creixement urbanístic no previst? Sigue leyendo...

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d’en Josep LLPDS en l’article “El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari” editat al meu bloc “un piset amb vistes” i al “Penedès en xarxa”. Crec que pot ser una eina de debat: Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund. Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l’època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d’aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d’entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l’arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials. És evident que el món associatiu encara no s’ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col•loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es “reciclessin” una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU. Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d’entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir. Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col•laboració que seria el pas següent. Dins d’aquests contactes s’ha d’establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns. S’han d’establir estudis, projectes, prioritats i plans d’actuació. Consensuar-los i debatre’ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m’ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable). Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol•licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents. Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l’actuació de tots els representats polítics del territori. La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d’anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s’acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l’humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la. Sigue leyendo...

Propossen què els habitants del Baix Penedès puguin utilitzar gratuïtament les tres autopistes pels desplaçaments propers. Sembla més que lògic, no? Sigue leyendo...